dilluns, 31 de desembre del 2012

L'amo en Xec de S'ullastrar


  Aprofitant l'avinentesa que el mes de gener de 2013 la companyia Delfín Serra, de Ciutadella, representarà al Teatre Principal de Maó l'obra “L’amo en Xec de s’Ullastrar“, i per començar a engrescar-me abans d'anar a veure l'actuació dels artistes de la reconeguda companyia teatral ciutadellenca, reproduesc la tasca feta a la classe de català per a dones amb dificultats per a la integració en el món laboral, dins el voluntariat de col·laboració amb Càritas a l'any 2007, i referida a l'esmentada obra.

  "L'amo en Xec" és una obra tan entranyable i emotiva que hom mai es cansaria de veure, i que té uns valors i una filosofia de vida que ha perdurat al llarg del temps.

====================================================
"Maó, febrero de 2007

  Àngel Ruiz i Pablo (1865-1927), es una de las figuras más ilustres del mundo de las Letras de Menorca.  Escribió poesía y prosa. 

  En concreto en la obra de “El viatge tràgic de l’amo en Xec de s'uastrà”, utiliza el lenguaje menorquín auténtico, rico, pintoresco y con una gran carga humorística y satírica, y puede ocupar, sin duda, un lugar entre las mejores obras humorísticas que se han escrito en catalán (prólogo de Frances de Borja Moll a la 6ª edición de “novel·letes menorquines” de la Editorial Moll, de 1984, en la que figura esta obra.

  Esta semana leeremos algunos párrafos de esta novela.

  El 6 de febrero de 1961 se estrenó una adaptación teatral de la obra hecha por Frederic Erdozain Pons (1908-1961), y puesta en escena bajo la dirección de Josep Delfín Serra en Ciutadella, que tuvo una gran aceptación del público asistente en las numerosas representaciones que se hicieron.

  Otras compañías teatrales han representado esta obra, en concreto la del Orfeón Mahonés, que tenía como actor que encarnaba el papel de “L’amo” al señor Villalonga (e.p.d), quien le daba al personaje mucha humanidad y emotividad.

  Descripción de la obra:

  “L’amo en Xec” (payés de s’Uastrà, en el término de Ciutadella), debe desplazarse a Barcelona, donde su mujer,(“sa madona”), enferma, será intervenida quirúrgicamente.  Él no está de acuerdo con esta solución. Es bastante avaro, y cree que con una peregrinación a pie descalzo hasta Monte Toro, se producirá el milagro de su recuperación, y así no tendrá que desembolsar la gran cantidad de dinero que cree le costará el viaje y las asistencias hospitalarias que necesita su esposa.  Pero el “Senyor des lloc”, le obliga a ir.

  La novela va narrando las aventuras y desventuras del personaje campesino en una gran capital; sus dificultades para entenderse con la gente (apenas entiende el castellano y su lenguaje menorquín  no encaja con el catalán); las costumbres de comienzos del siglo XX; las anécdotas como la de la tienda de confección de prendas femeninas (leeremos un párrafo en clase); la del tranvía (donde a Xec le parece que puede subirse gratuitamente), o la de la visita a la familia de “Don Sebastià” (de alta clase social con los apuros que tiene para desenvolverse en este ambiente), entre otras.

  El final de la obra también ha quedado grabado en la memoria de muchos menorquines, con el siguiente párrafo:

  El Senyor des lloc pregunta a l’amo:
         
-        No dèieu que s’operació havia anat tan bé?

L’amo en Xec li respon:

  - Sí, senyor; no podia anar millor; mai se n’havia fet cap de tan encertada.  Però madona és morta.

  De esta manera, cuando en Menorca se comenta algún chasco o decepción, se suele decir: “S’operació ha anat bé, però madona és morta”.

=============================================
 Adaptació teatral de Frederic Erdozain Pons, de l’obra : “El viatge tràgic de l’amo en Xec de s’Uestrà”, escrita per n’Àngel Ruiz i Pablo.

L’acció es situa a la sala d’estar de la casa de senyors, de don Sebastià i donya Montserrat, a Barcelona.

Xec:
Aquí fan bulla de tot.
Encara no dic un mot,
i ja tothom fa és xiulet.
o és que jo no entenc ningú,
o ningú m’entén a jo.
No sé que passa, però,
en obrir boca, és segur
que tot d’una hi ha un retrò.
Vagi on vagi a parar,
se n’ha d’armar una de bona.
Me vaig resoldre a comprar
unes calces per madona ....

Montserrat:
Jesús!  Ja sap el que diu?

Xec:
Jo mai he dit coses falses.
Volia comprar unes calces ....

Sebastià:
Vostè mateix les volia
anar a comprar?

Xec:
Per què no?
Unes que jo cada dia
veia dins es mostrador
d’una botiga, posades
a unes cames –no de ver:
cames de llenya, pintades ...
però cames-....

Sebastià:
Sí, Sí.  I què?

Xec:
Que hi vaig entrar.  Me fan seure,
i elsi dic: “Vénc a comprar
unes calces”.  Me van treure
lo que ningú es pot pensar!
Uns arreus em van mostrar,
Tots ells fets de robes fines,
amples, amples, amb no poques
puntilles, llaçades, toques,
que semblaven teranyines!
I em diuen que allò és lo nou,
lo que una dona duu avui,
lo de més moda i renou....
I elsi vaig dir: “Jo else vull
de ses antigues: estretes,
i color de carabassa;
perquè açò, remil banyetes,
per unes cames són massa
enramats i banderetes”.
I me responen que com
ses que jo vull, ells no en tenen.
I es posa a riure tothom,
i de ses rialles vénen
es cridots i ets esgavells...
Se’n reien de jo, i lo bo
és que tots deien que jo
me volia enriure d’ells.

Sebastià:
I com va acabar el bullit?

Xec:
Al punt jo, amb bones maneres,
a un de molt presumit,
que duu mostatxet i ulleres,
el vaig fer sortir defora
a mirar en es mostrador,
i li vaig dir, allà defora:
“Ho veu, si en tenen o no,
de ses de sa moda antiga,
sense enramaments, i estretes?
Ara no en vull, per nyefetes!
Aniré a una altra botiga!”

Montserrat:
Vostè els féu destarotar....

Xec:
Què diu?

Montserrat:
Que ells no l’entenien.

 Xec:
Deu ser perquè no volien;
que jo rallava prou clar,
i en es mostrador hi tenien
calces, no figues ni peres.

Montserrat:
Allò que hi veia vostè
no eren calces.

Xec:
Idò, què?

Montserrat:
Eren mitges.

Xec:
Ben senceres!

Montserrat:
A Barcelona, tothom
en diu mitges; i les calces
són calçons, és el seu nom.

Xec:
Ves quines coses més falses!

Montserrat:
I per això, en demanar
vostè calces, ells van creure
que eren calçons, i van treure
calçons de senyora, és clar.

Xec:
Vol dir vostè que hi ha dona
que tals galindaines duu?

Montserrat:
I per què no?

Xec:
Ben segur que sa qui ho duu
deu ser bona!

Sebastià:
Què no duu calçons, madona?

Xec:
Déu mos en guard, no en dugués!

Sebastià:
I no són d’aquells calçons
amb brodats, flocs i demés,
que fan donar saltirons?

Xec:
Tal vegada que això ho duguin
dones de bulla i de ball;
que de bé, no n’hi ha que puguin
dur aquests arreus per davall.
Ella else duu com Déu mana
a ses dones de bé i netes.

Roser:
Fermats als genolls, amb vetes.

Mercè:
I a l’hivern, llargs i de llana.

 (Mercè fa unes rialles tan grosses, que fins sanglota, com si no pogués tornar en sí.  Les seves germanes li donen toquets a l’esquena per tal de posar-la bé).

Xec:    (per Mercè)
Li ha pres malament es mos?

Sebastià:
És que dieu cada cosa.....

Xec:
Què he dit, jo ara?

Sebastià:
És tan gros, que ella no
pot estar en posa.

Xec:
I jo en tenc sa culpa?

Sebastià:
Sí, que allò que heu dit pica i cou.

Xec:
No tornaré, no, a venir.

Sebastià:
Per què no?

Xec:
Perquè ... una i prou!
Que ningú mai més em digui
de tornar en aquesta casa,
que aquí no hi ha res que sigui
farratge per aquest ase!

I mentre tots manco l’amo, fan unes bones xalades, cau el  teló

============================================

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Descobrint Falsàrius

  Navegant per internet un dia vaig trobar una entrevista a un personatge que s'anomena Falsàrius, i que es presenta disfressat amb un nassot postís, unes espectaculars ulleres, gorro i davantal de cuiner, amb un aspecte entre burleta i tímid.

  Tot d'una vaig comprovar que aquell tipus em cauria bé. Les seves receptes a la pàgina web falsarius.com són molt especials.

 Amb una introducció humorística redactada amb molt bon estil, passa després a detallar les seves receptes, algunes acompanyades de vídeos explicatius.

 La característica principal de les receptes és que els ingredients principals els trobem en llaunes (tonyina, sardines, fessols, salsitxes, pebres..), sobres refrigerats ja cuinats (truites de patata, arròs, hamburgueses...), pots de vidre (patates, mongetes, xampinyons...), sobres de congelats (fessols, alls, cebes ....)

 En Falsàrius ens diu que és una cuina per a impostors, ja que convé fe veure que empram ingredients naturals, i hem de tenir cura de no deixar senyes del que hem emprat (els convidats a vegades remenen ses bosses de fems per esbrinar què s'hi amaga a les nostres presentacions culinàries)

 La base principal és tenir un bon sofrit, emprar oli d'oliva verge, cebes, alls, i després ja posar els ingredients precuinats que aniran agafant el sabor dels ingredients bàsics per tal d'aconseguir un plat digne d'admiració.

 He de dir que tot d'una vaig veure que un home que aconseguia fer-me somriure, algunes vegades, i riure a les totes en altres ocasions, ja el puc considerar com a genial.

 Després va venir l'època de posar en pràctica alguns dels suggeriments del mestre, amb alguna polèmica amb les experimentades cuineres familiars, però poc a poc vam anar implantant alguna de les seves idees amb bons resultats.

 També ha publicat llibres que contenen les seves receptes, amb unes fotografies molt ben fetes de cada una d'elles.

 Alguna vegada pensava: -qui deu ser aquest personatge que mai posa el seu nom,i simplement es fa dir Falsàrius Chef?

 Fa pocs dies ho vaig esbrinar, també per internet, per casualitat.

 Darrere en Falsàrius s'amaga n'Ignacio Moreno Cuñat "Nacho", nascut a Vitoria, al país Basc, l'any 1957, i amb una dilatada experiència com a guionista de còmics publicats a diversos diaris i revistes als anys vuitanta del segle passat.

 Uns dels seus personatges dels còmics van ser MOT i Goomer que s'anaven publicant als diaris El País i El Mundo.

 Va publicar el llibre "tú eres el más grande", que com ell mateix reconeix en el blog de les receptes, va ser una gamberrada que se li va ocórrer fer. La temàtica va de detectius, màfies, conspiracions, neonazisme.... Els protagonista és el detectiu Marcial, i surten personatges marginals relacionats amb el món dels delinqüents, prostitució, crim organitzat, etc. La temàtica d'aquest llibre és molt semblant a la que ha emprat fa poc temps l'escriptor Eduardo Mendoza al seu llibre "El enredo de la bolsa y la vida".

 Un altre llibre en el que va participar en Nacho va ser "Las insólitas aventuras de Mr Pliuwick", en col·laboració amb en Ricardo Martínez Ortega, que va ser publicat l'any 2006.

 Per acabar la pregunta del milió és: -què devia passar perquè n'Ignacio Moreno Cuñat, un prestigiós guionista amb una gran experiència professional, canviés d'una manera tan espectacular de registre, i passés a convertir-se en Falsàrius Chef, residint actualment a Càdis, i col·laborant en programes de ràdio i televisió i amb una gran difusió de la seva nova fesomia per internet?

  Si s'esdevé el cas i en tenc s'oportunitat li ho pens demanar. És clar que sí.

Referències:
http://www.falsariuschef.com/
http://tuereselmasgrande.blogspot.com.es/
http://www.altair.es/index.php/LAS_INSOLITAS_AVENTURAS_DE_MR_PLIUWICK/42+M53b64d30191/0/?&L=1
http://www.tebeosfera.com/autores/nacho_moreno.html

 Maó, octubre de 2012

diumenge, 6 de desembre del 2009

Tanoca

Quan he llegit el mot del RodaMots, Tanoca, m'ha vingut a la memòria l'exemplar núm. 34 dels Quaderns de Folklore que duu per títol "En Tanoca d'es Migjorn", versió de Josep Portella Coll sobre l'escrita per Francesc Orfila.

A la contraportada diu:

"Es conta que fa molts anys, uns amics es van trobar en un cafè maonès. Entre bromes i messions, van escriure una comèdia en una nit. Es tractava de parodiar el famós Don Juan Tenorio, de Zorrilla, de donar-li un toc localista i verdós i, sobretot de trencar alguns mites que l'obra transmet. Així va néixer en Tanoca d'Es Migjorn.

Amb més o manco freqüència, amb més o manco permisivitat, la comèdia s'ha anat representant arran de Tots Sants pel Cap de Llevant, esdevenint, en aquesta cinquantena d'anys, un títol clàssic del repertori popular. A petició de l'Orfeó Maonès, entitat que l'ha mantinguda viva, Josep Portella l'ha reescrita segons el seu entendre, jugant amb la tradició i la innovació, corregint-la, i donant-li un alè més actual.

Per la seva part, la intenció del Col·lectiu Folklòric, amb aquesta edició, és doble: d'una banda, permetre que una comèdia inèdita ens els papers quedi fixada per sempre com una part del nostre teatre popular; i, per l'altra, que en Tanoca d'ES Migjorn, només coneguda a la banda de Maó, pugui arribar a tota l'Illa com un patrimoni comú. Novembre 1988. Amb el suport del Consell Insular de Menorca"

El llibre va tenir una tirada inicial de 2.500 exemplars i la seva impressió va ser feta per Editorial Menorca, S.A.

Vet aquí uns quants fragments de l'obra:

Taverna de can Sucarel·lo, a Maó

Narrador.- Ben vestit i sense vases,
per sa porta des carrer
entra un noble cavaller.
Sembla que compta ses passes.
Té es caminar dets ases,
quan van cap a cas ferrer.

Comanador.- Valga'm Déu! m'han fet anar
de can Bel·lo a can Catel·lo.
És aquí can Sucarel·lo?

Sucarel·lo.- Es mateix que menja pa.

Comanador.- Sou vós?

Sucarel·lo.- Sí, no faceu nosa,
ara tenc frissera (arranja sa taula)

Comanador.- De mala manera
em deis tal cosa.

Sucarel·lo.- I vós feis mala glosa,
no veis sa garnera?

Comanador.- En tal cas, paciència.
Mirau si és bona, au,
aquesta lliura, i digau ....

Sucarel·lo.- Oh, oh excel·lència!
==============

Dony Lluís.- Vaig jurar, bon cavaller,
que en el món no hi havia
homo llest com en Llentia...

Dony Joan.- I jo vaig ser des parer,
que no hi ha un putimer
com Dony Joany, en el dia.

Pipelles.- Açò són ses messions.
Rafel.- Just i cabal!

Dony Lluís.- Serà aquest personal,
que farà ses votacions.

Dony Joan.- Hala, idò, bon pardal,
fer ses teves relacions.

Dony Lluís.- Oh, per favor, tu primer.

Dony Joan.- A mí no em fa cap por,
que tot ho dic de bon cor,
perquè som un cavaller.

==========
Dony Joan.- Per ses meves pilleries
vaig pensar cercar espai
i vaig dir "ai, carai",
aniré a Ferreries.
Amb dones sense avaries
i calentes sense fall.

Hi ha molt de femellum,
casades ben curioses....
fadrines.... capritxoses,
i viudes d'embalum.
Tot era foc, gens de fun,
jo les tractava a coces.

Ben prest, sa meva fama
va prendre con un fester.
Aixuxines, un sabater,
que sols tenia una cama...
va jeure amb una dama,
sa punyeta amb va fer.

Ah! Jo per una dona
som bo de fer un desastre.
El vaig penjar d'un ullastre
per sa seva cama bona,
i van dir per dalt la trona,
que som un dimoni malastre.

Açò no queda així,
es bullit que vaig armar....
mil marits vaig burlar....
ses dones que vaig tenir
no tenen compte ni fi,
cada jorn vaig baratar.
==========

Dony Lluís.- Cercant casa on anar
em vaig prémer es cervell
i vaig dir: a's Castell,
que un batle valent hi ha.
Es primer per enredar
que, amb açò, som un sarg vell.

D'anar-hi ja ja ben fris,
en ser-hi vaig fer s'anfós
perquè, entre es pescadors,
sa veu corrés a aquell país
que arribava Dony Lluís,
que valia per vin-i-dos.

Dins un cafè vaig entrar
per menjar sa caldereta.
No duia una pesseta,
vaig partir sense pagar.
Em van voler encalçar
per fer-me sa traveta.

Déu, re-mil punyetes,
encara deuen cercar!
================

Donya Agnès, dirigint-se a Dony Joan:

Ningú m'havia parlat
mai, amb llengu tan fina.
Em poses pell de gallina,
trob que m'has escaldat.
Ai, lladre, tu m'has robat
sa meva flor femenina.

Tu fas que perdi es dons,
tu ho has fet, miloca.
Estàs més bo, Tanoca,
que n'Indiana Jons.
Pitges fort, pitges a fons.
Ai, em fas tornar loca!

Just ets en Frank Sinatra,
amb es teu nas d'artista.
Tu has fet més conquista
que s'exèrcit dins un catre.
Amb tu no em puc batre,
em rendesc, contrabandista.

Més que Lorenzo Lamas,
més que Humprey Bogart.
D'estimar-te no me'n fart,
me mires i m'inflames.
Amb tanta gana tu m'ames,
que prest anirem de part.

Tu has tengut manera,
has aconseguit a la fi,
com sa fura a's conill,
ficar-me dins sa sendera.
De tu som presonera,
que es faci es meu destí.
================

diumenge, 19 d’abril del 2009

Envelar

Jo som feliç sense fer feina, som un gandul, sa vagueria em menja......

Sa lectora d'aquest blog m'ha dit recentment que el tenc abandonat.

És cert, per tant m'hi envelaré de nou a escriure'l.

Es dcvb ens diu que dialectalment, a Menorca, es verb envelar substitueix una multitud de verbs que expressen les idees de: llançar, posar, aplicar, aficar, etc.

a) T'envelaré una tintina que et farà tombar (queda per a un posterior treball de recerca trobar s'etimologia de tintina).

b) De ses quatre dones que hi havia, a dues els hi va agafar mal de cor, una altra per sortir se va envelar de cap, i s'altra feia uns guiscos qui semblava que es moria (Ruiz i Pablo, Catalana VI, 135).

c) T'has envelat ets calçons gruixats, amb aquesta calor que fa!

d) M'he envelat a escriure de nou aquest blog.

e) M'he envelat tres gots de vi i uns pastisset, per tant us puc dir que ja vaig ben envelat!.

Per acabar obriré una llista de coses que se poden envelar:

tintina, clinca, ceba, gleva, cirera, ventim, empenta, urpada, clotellada, punyada,

Idò, per avui trob que ja he envelat prou coses en aquest blog.

diumenge, 29 de març del 2009

Encovonar

Na Marga m'ha demanat si podia esbrinar si sa paraula encovonar, quedar-se ben tapat as llit en un dia de fred, es considera correcta.

Es DCVB dins sa 3a. accepció posa: a) refl. Tancar-se o ficar-se dins casa, dins el llit, etc. (Menorca). «En venir es fred, ja t'encovones dins es llit».

Refr.
—«Qui merda encovona, merda desencovona»: vol dir que el qui provoca mals, és natural que en sofreixi les conseqüències (Men.).
Etim.:
derivat de còve(n) o còvo(n).

Es verb és encovenar i dialectalment deim encovonar.

Avui, amb es fred que s'ha posat (hem baixat 10 graus de temperatura en unes poques hores), és un dia perfecte per encovonar-se as llit. Es mal és que han avançat 1 hora ets rellotges i no convé encovonar-se en excés que ens pot agafar s'hora d'anar a dinar i encara ser as llit.

dilluns, 16 de març del 2009

Enzes

Qualque matí alguna companya de feina ha de patir ses enzes que li feim quan desembolicam ets entrepans fets amb bons companatges o també alguna peça de fruita fresca.
Ja ho ben crec que són unes bones enzes!. Quan sa gana te comença a rosegar i veus a prop teu que ets altres comencen a menjar i deleixen amb tant de gust!. En aquests moments està ben justificada sa frase: No em feu enzes, que estic mort/a de gana!.

Es DCVB, entre altres accepcions, dóna aquesta:
f. pl. Incitacions, provocacions; paraules o gests per a incitar qualcú (Mall.). Fer ses enzes a qualcú: fer-li ganes d'una cosa mostrant-la-hi, excitar-lo, provocar-lo (Manacor). Sofrir ses enzes de qualcú: sofrir-ne les exigències, queixes o recriminacions (Artà). Donar enzes a qualcú: incitar-lo a fer una cosa (Un Mall. Dicc.).

Una altra accepció que ens dóna es DCVB és:
Ocell vertader o figurat que s'empra com a reclam en la caça amb teles per atreure els altres ocells (or., occ., val., mall.); cast. señuelo, añagaza.

Per tant ses incitacions i provocacions de fer ses enzes poden venir inspirades en sa tasca que fa s'ocell com a reclam en sa caça amb teles per atreure els altres ocells.

dissabte, 14 de març del 2009

!Atxem!

!Atxem !

Sa paraula d'avui m'ha vingut de sa lectura des llibre "Rodamots. Deu anys fent 'cada dia un mot'" d'en Jordi Palou amb Pau Vidal, (Biblioteca Universal Empúries, 2009). Dins es grup de paraules: - d'estar per casa -, hi ha: eixavuiro, esternut, amb el següent paràgraf on hi surt aquesta paraula:

"La senyora venia amb un quadre gripal, una galipàndria contundent, i m'ha comentat que, a banda de la clàssica simptomatologia que acompanya aquests casos, tenia molt etxems. Etxems?, li he qüestionat al mateix moment que intuïa ja, meravellat, el significat d'aquesta onomatopoiètica paraula balear. M'ha fet un esternut simulat perquè m'adonés definitivament del significat de l'etxem. M'ha demanat: i com es diu, en català? Bé, per aquests voltants en diem esternut, però no gaire lluny, Exi Transversal un xic enllà, en diuen eixavuiros. L'he deixada amb un pam de nas, a la dona en qüestió.
Josep Ubach, "Metge de poble" (Annals de Medicina, vol. 86, núm. 2, 2003)

Consultat etxem al DCVB ens remet a atxem :

ATXEM o ATXIM Esternut (Ross., Bal.). S'usa com a interjecció i com a substantiu. «—¿Vols que et faça unes sabates i llavò mos casarem? i ella va fer:—Atxem! Allà on me pica, grates!» (cançó pop. Manacor). «—Atxem!...—¿Què vol dir atxem? —Atxem vol dir: vida mia... Atxem! jo festejaria... Atxem!—Idò festegem!» (cançó pop. Manacor). Y quèche boyre ma rafrède! Atchim!, Saisset Cans. 3. Ab un atxem que fa [sa balena], se treu En Juanet, Aurora 278. Fon.: əʧə́m (Mall.); əʧέm (Men.); əʧím (Ross., Men.). Etim.: onomatopeia de l'esternut.

Ja tenim per comentar ,amb aquest exemple, ses anècdotes, curiositats, dificultats .... que ens trobem els parlants dels països catalans, però amb comprensió i bona voluntat ens acabam entenent!.

Quan un fa un atxem, sembla que tot es cos participi en s'acció.

També ens queda una expressió molt còmica quan ens ve un atxem i no l'acabam de poder fer.

Per acabar he de dir que de petit, quan havia fet un atxem, s'expressió que escoltava a continuació era: !Jesús! , i també: !Atxem, Marianna!

Antudeli.

Maó, 14 de març de 2009